El que cal saber sobre la prestació d'aquest servei públic. La veritat sobre el què hi ha al darrera de les creences sobre el servei.
1. L’aigua està privatitzada.
Fals. L'aigua, a Catalunya i a tota Espanya, és pública per mandat legal. A més a més, l’accés a l’aigua és un dret humà, segons va reconèixer explícitament el 28 de juliol del 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides. Segons l’ONU, disposar d’aigua potable i d’un correcte sanejament és essencial per poder exercir la resta de drets humans.
2. La gestió externa significa privatitzar el servei.
Fals. El servei és sempre de titularitat pública però la gestió la pot fer directament l’Administració o, per raons d’eficàcia i eficiència, es pot fer mitjançant la col•laboració publicoprivada.
La gestió de l’aigua per part d’una empresa no qüestiona en cap moment el caràcter públic de l’aigua ni tampoc la consideració de servei públic essencial i de prestació obligatòria que té el seu abastament.
3. L’Ajuntament no té cap control sobre la gestió.
Fals. Quan una empresa gestiona el servei de l’aigua, l’ajuntament continua sent el titular del servei i manté totes les competències quant al control i la inspecció. També té l’última paraula respecte les inversions que es puguin dur a terme, per exemple de millora de la infraestructura o d’ampliació de la xarxa de distribució.
4. L’empresa gestora decideix unilateralment els preus.
Fals. Les tarifes les fixen les administracions competents, que a Catalunya són els Ajuntaments i la Generalitat. També correspon a les administracions la decisió sobre les taxes que es carreguen als ciutadans i que s’inclouen en el rebut de l’aigua (cànon de l’aigua, gestió de residus i gestió de clavegueram, entre d’altres). Aquestes taxes fan creure el ciutadà que l’aigua té un import més elevat del real, ja que normalment es tendeix a mirar només el preu total de la factura i no el conjunt de conceptes que hi apareixen.
Les empreses que operen en règim de concessió (o d’altres similars) sempre s’ajusten al marc tarifari establert pels poders públics.
5. L’empresa gestora s’enriqueix i no inverteix.
Fals. El subministrament d’aigua és un procés complex que inclou captació, potabilització, transports, distribució a les llars i a les empreses, clavegueram, depuració i reutilització. Tot aquest cicle de l’aigua requereix importants inversions i un adequat manteniment i reposició.
Les empreses tenen més capacitat per realitzar inversions en Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i) i d’això se’n beneficien els ciutadans.
També capten talent local i són una font de creació d’ocupació. El fet que una empresa doni serveis a diversos municipis i estigui especialitzada en el cicle de l’aigua li dóna un valor afegit molt difícil de trobar en altres operadors.
6. La gestió directa per part de l’Ajuntament (municipalització) no té cap cost.
Fals. El sistema de col•laboració publicoprivat és un model d’èxit i canviar-lo pot disparar la despesa pública i afectar els comptes dels ajuntaments, provocant dèficit i, al final, una pujada dels impostos que paguem tots els ciutadans.
La ciutat de Berlín ha hagut de pagar 2.000 milions d’euros per fer un canvi de titularitat d’acord amb la llei. Un altre exemple: el Govern argentí té pendent de pagament al voltant de 400 milions de dòlars, després de 15 anys de plets, per haver tret il•legalment la concessió a l’operador que prestava el servei a la ciutat de Buenos Aires.
7. Municipalitzar la gestió no té cap risc.
Fals. La pèrdua del coneixement (know how) de l’operador privat suposa un risc com passa en qualsevol àmbit de la vida en què es prescindeix dels professionals més experimentats.
L’abastament d’aigua és un servei complex, que requereix la màxima seguretat sanitària, tenir personal qualificat i la millor tecnologia. L’estructura administrativa d’un ajuntament no sempre té la flexibilitat per gestionar amb eficiència aquest servei bàsic per a totes les llars.
A més, totes les mesures que provoquen un creixement del sector públic topen amb les necessitats de sostenibilitat i contenció del dèficit i en especial amb els controls exigits per la Unió Europea.
8. Les tarifes baixaran si l’Ajuntament es fa càrrec del servei
Fals. La experiència diu el contrari. A Catalunya és rellevant el que ha passat a la població d’Arenys de Munt. El servei assumit per l’Ajuntament ha estat deficitari durant cinc anys. El consistori no ha abaixat les tarifes. Ben al contrari, les ha apujat des del 2010 fins a un 53% en la part de la quota fixa i entre un 25% i un 33% en el preu del consum domèstic, segons va publicar recentment el diari El País.
Grans ciutats europees com Berlín, que han assumit la gestió pública del servei, són les que més paguen per obrir l’aixeta i disposar d’aigua potable. A Berlín es paga l’aigua a 5 euros el metre cúbic, gairebé el doble que a Espanya, el que la converteix en una de les tarifes més cares d’Europa.
9. La municipalització suposa una gestió més eficaç
Fals. Les empreses són més eficients perquè operen dintre d’un mercat obert. De fet, el sector de l’aigua a Catalunya i a Espanya és un referent empresarial mundial en gestió, tecnologia i desenvolupament sostenible. Ha generat milers de llocs de treball i ha creat una indústria innovadora que és un dels motors de la denominada ‘economia verda’.
10. L’Ajuntament gestionarà directament el servei si el municipalitza
Fals. No té perquè. Al març d’aquest any, l’Ajuntament de Collbató va voler municipalitzar el servei i va cedir la seva gestió a GIACSA (Gestió Integral d’Aigües de Catalunya), que es defineix a sí mateix com un ens de gestió directa dels serveis públics. Segons figura en el contracte signat entre ambdues parts, a la clàusula número 13, GIACSA podrà percebre una retribució del 5% dels ingressos abonats pel servei tarifari que s’apliqui en cada moment. A més, si al cap de l’any no s’aconsegueix un equilibri financer, s’incrementarà la tarifa fins ajustar els ingressos i les despeses.
